L'excel·lència perduda

dimecres, 14 d’octubre de 2015

LA SOLIDARITAT ENTRE REGIONS DESPRÉS DE LA INDEPENDÈNCIA

I si Catalunya s'independitza, què passa amb la solidaritat amb la resta de regions?

Probablement sigui aquesta una de les qüestions que més preocupació causa entre alguns catalans, de manera especial entre els immigrants procedents d'altres regions d'Espanya, i també entre els fills i els néts d'aquests immigrants.

Al meu entendre, la situació actual és molt injusta. I no és pel fet de la desequilibrada "balança fiscal" en la qual Catalunya, com a generadora de riquesa, contribueix molt més a la "caixa comuna" de l'Estat a canvi de rebre menys. Fins aquí totalment d'acord en ser solidaris. Aquesta no és la qüestió. La injustícia ve de part de "qui" decideix el repartiment, és a dir, un govern o bé conservador (PP) o bé progressista (PSC) que només pensa en els vots i en les properes eleccions. I així, segons li convé, reparteix els diners i realitza inversions.

La mostra de tot això la tenim en la recent inauguració d'un petit tram de l'autovia A-27 entre Alcover i Valls. Amb tota la parafernàlia del món, la ministra de torn (Anna Pastor) ressaltava ahir la inversió de l'Estat en infraestructures a Catalunya ..... ah clar !!, el 20 de desembre hi ha eleccions. Crec que l'autovia sencera, i no només aquest tram, estava previst acabar-la fa 10 anys o més. I així podríem continuar amb molts altres "retorns" dels impostos que els ciutadans de Catalunya paguen i no reben.

Així doncs, si Catalunya s'independentitza, tota la riquesa que genera es quedarà aquí? ..... tota no. Arribarem a ser tan i tan insolidaris amb els pobles i nacions amb els quals compartim tantes coses? ...... és clar que no. La manera que jo entenc de mostrar solidaritat amb la resta de nacionalitats i regions d'Espanya vindria donada per dues estratègies:

- La primera consisteix en oferir formació i feina a la gent  que viu en aquestes altres regions. Catalunya és, dins d'Europa, un reconegut lloc de formació universitària i no universitària, i també un important motor econòmic i comercial. Catalunya té un esperit emprenedor indubtable!. Que encara agafaria més força amb les inversions públiques que el govern d'aquí fes aquí. De fet, és el que ja va passar als anys 60 i el que també passava fins ara, abans de l'arribada de la crisi. Naturalment, s'hauria de veure quants i per a què podrien venir, però Catalunya mai ha tingut problema en ser un país d'acollida per a tots aquells que busquen oportunitats.

Cal tenir present que, si l'única manera de ser solidaris és aquesta, oferir formació i feina, podria acabar despoblant moltes regions i superpoblant d'altres, i aquest desequilibri territorial tampoc seria bo. Així doncs, cal una segona estratègia de solidaritat que seria:

- Les inversions. Les empreses privades de Catalunya podrien invertir en les altres regions d'Espanya, i així augmentar el nivell econòmic, social i fins i tot cultural d'aquestes regions. El teixit empresarial i productiu de Catalunya té prou capacitat per fer-ho, i no li caldria anar a fer inversions a la Xina o a Vietnam, per posar un exemple.

Només són unes reflexions en veu alta .... una humil opinió.

Gràcies a tots els que heu arribat a llegir fins aquí.




dilluns, 10 de novembre de 2014

L'ENDEMÀ DEL 9-N

Ahir 9 de novembre vaig viure, com a voluntari coordinador de participació al local on vaig estar, unes vivències i unes sensacions irrepetibles. Voldria compartir amb tots vosaltres aquests moments històrics que canviaran, per sempre més, el destí d'un poble, el destí d'una nació.

El primer que us voldria explicar és la SOLIDARITAT de la gent. Fins a tres vegades van venir amics i companys a portar menjar, aigua, sucs, etc. als voluntaris de les meses de participació. Però és que també van venir altres que ho feien de forma totalment anònima (!).

Una solidaritat que també es podia veure quan, la gent que feia cua per participar, no li importava esperar-se més del compte si algú es volia fer una foto, cosa que, per cert, es va repetir una i una altra vegada al llarg de la jornada. I no només aquells joves il·lusionats que votaven per primera vegada, sinó gent de totes les edats que de ben segur no era la seva primera vegada.

Tampoc va haver la més mínima queixa quan es va bloquejar un ordinador (pas previ i imprescindible per registrar els participants), i vaig haver d'anar com a coordinador de participació a solucionar la incidència. Incidència que, per cert, vaig resoldre a través del telèfon que se'ns havia donat per si fallava alguna cosa, a través de les instruccions que l'operador que m'atenia em donava amb una amabilitat i professionalitat que ja voldrien tenir les companyies telefòniques!

Exceptuant les primeres hores del matí, no hi va haver gaires cues ni aglomeracions, tan sols quan la gent, un cop havia participat, trobava a veïns i coneguts i es posaven a xerrar allà, en mig del local de participació. Vaja!, que vaig haver de suggerir-lis més d'un cop que anessin cap a la zona del vestíbul que era més àmplia i còmoda .... o sigui, que allò semblava més aviat una reunió d'amics i veïns que alguna mena de "votació" seriosa.

Un altre aspecte que em va sorprendre és que la gent no amagava el seu vot, malgrat haver disposat les paperetes en llocs discrets per si algú ho volia fer (no teníem les habituals "cabines" de votació). Hores d'ara ja se sap l'aclaparadora majoria dels "SI-SI" i pot semblar lògic aquesta actitud dels participants, però tampoc s'amagaven els del "SI-NO", "SI-en blanc" ..... i fins tot els del "NO". Qui diu que organitzar unes votacions trenca la convivència dels catalans?! ..... ah sí, ja recordo!, són els d'aquell partit que ens han prohibit votar .... vaja, vaja .... (!)

Però ja veieu que és el que va passar!: gent en cadira de rodes .... amb crosses .... avis i àvies d'avançada edat ..... un grup de sordmuts acompanyats d'algun familiar ..... estrangers residents a Catalunya que venien amb un ampli somriure a la cara ..... ciclistes que venien de fer alguna ruta ..... dones que venien amb el seu gos de passejar, parelles d'homosexuals ..... un jove que havia perdut el DNI però va tornar a casa a buscar-lo perquè volia "votar" per primera vegada! ...... un home d'origen magrebí amb un DNI on li constava l'adreça de Granollers, però que "volia de totes totes votar!". Li vaig consultar a la web "participa2014" l'adreça de Granollers on hauria d'anar, i l'home que l'havia acompanyat es va oferir a portar-lo ..... un altre senyor que m'explicava que ell venia a "votar" pel seu pare, que va estar en camps de concentració a França després de la guerra i, quan va tornar, es va estar no se quants anys a la presó, i que li hauria agradat veure tot el que a Catalunya està passant perquè ell va lluitar per això, per la llibertat, per la democràcia, pels drets humans!.

Però el més emocionant de tot va ser quan, un senyor d'avançada edat en cadira de rodes, en el moment de dipositar la papereta de la seva participació es va emocionar tant que no va poder evitar les llàgrimes ...... tots els membres de les meses i tota la gent que esperava per participar van començar a aplaudir ......  ufff !! .... "el gallina de piel" com diria aquell holandès.

I com diria el gran mestre Antoni Basses: hem demostrat que som capaços de fer, novament, com els darrers "11 de setembre", una festa pròpia del nostre caràcter mediterrani amb la organització i efectivitat germànica.

Ah!, per cert ...... Visca Catalunya lliure!

dimarts, 17 de setembre de 2013

SENTIR-SE CATALÀ . . . . I ESPANYOL

Sentir-se català o espanyol (o barceloní o gironí o europeu . . . ) és un sentiment. Un sentiment de pertànyer a una comunitat. Un sentiment de compartir amb la gent d'aquella comunitat, gent amb la qual et relaciones, unes determinades aficions, una determinada cultura, una llengua, etc. I compartir vol dir respectar, respectar la diversitat d'opinions . . . les diferències . . . . els diferents punts de vista.

D'opinions personals i punts de vista en poden haver tants com persones. Tanmateix quan les opinions són sense argument, sense estar basades en fets contrastats i contrastables, és llavors quan la nostra actitud voreja el fanatisme i l'exaltació. El món d'avui en dia no és el mateix que el de fa un segle. Ara, qualsevol aconteixement esdevingut a l'altra punta del planeta ens arriba amb una immediatesa de vertigen. Però . . .  com ens arriba? Aquesta informació ens arriba sempre a través dels mitjans de comunicació, uns mitjans controlats pels poders econòmics i polítics. És doncs fiable aquesta informació?

Veiem: uns diuen que a la Via Catalana hi van anar 400.000 persones, uns altres 1.600.000. Un exemple clar de la facilitat que tenen els mitjans de comunicació de manipular l'estat d'opinió de la ciutadania. També diuen que "tots" els que van anar eren independentistes. Bé . . . . . jo vaig anar i . . . . al meu voltant, hi havia de tot. Naturalment, les imatges que van oferir els diferents canals de televisió "escombraven" cap a casa (fins i tot, el fet de posar-li senyeres a 4 vaques va servir per insinuar que sinó fos per les vaques no s'hauria completat la cadena  . . . . Déu n'hi do!!). També hi hagut molta, MOLTA manipulació en els dies posteriors . . . en els diferents debats televisius. Per cert, jo no només miro TV3, també he mirat "intereconomia", "13 TV", etc . . . . mitjans de comunicació que tampoc s'escapen al descarat intent de manipular l'opinió pública.

I després venen els polítics. Quan dic que vull una CATALUNYA LLIURE, vull dir lliure de TOTS els polítics, tant espanyols com la majoria dels catalans. S'han apoderat dels sentiments de la gent, s'han apoderat del que significa ser espanyol o català (o barceloní o andalús . . . posats el cas), i ho utilitzen a la seva conveniència, per mantenir-se en el poder. D'això no en tinc cap dubte!. Si us hi fixeu els qui em coneixeu, MAI he posat res a favor de cap partit o de cap polític al facebook, i no milito en cap formació política. I a la Via catalana del passat 11 de setembre, algú va veure alguna sigla d'algun partit polític ??! Amb els companys amb els quals vaig compartir la cadena hi havia un sentiment de "llibertat". No ens ho va manar cap polític que hi anéssim . . . . però ens "fot" molt que els polítics se'n aprofitin. 

Independent o no, jo el que vull és una Catalunya justa i solidària; a on els rics no siguin cada vegada més rics, i els pobres no siguin cada vegada més pobres
Independent o no, jo NO vull que la riquesa que es genera a Catalunya amb l'esforç i el treball de tots els catalans (PIB) marxi i no torni. Per tenir alguna opinió, primer cal estar ben informats: Catalunya aporta, anualment de mitjana, el 22 % al PIB espanyol (són els impostos que van a parar a la caixa comuna de Madrid), però només rep el 12% . . . (o sigui 20.000.000.000 d'euros que NO TORNEN) . . . i això ja fa més de 30 anys que dura.

I si em sento molt més català que espanyol és perquè, a més de l'espoli econòmic, a Espanya sovinteja el despreci per tot el que significa Catalunya i la seva cultura. I no ho dic amb falta d'arguments, ja que des de fa temps he tingut la sort de poder viatjar per Espanya i conèixer el pensament de la gent. I si penseu que és una percepció subjectiva, els fets ens demostren que el "Ministerio de Cultura" inverteix en cada espanyol 47 €, i per cada català 5 €. Els fets diuen que, del total de beques per als estudiants concedides el darrer any, un 58% han estat pels estudiants de Madrid, i pels catalans només un 5% . . . . és que els estudiants catalans són més tontos? . . . o pobres? . . . 

És difícil que em pugui sentir més espanyol que català quan s'inverteixen 12'7 milions d'euros en medi ambient a l'aeroport del Prat enfront dels 300 milions que es destinen a Barajas. És que Catalunya no té prou activitat econòmica com per esdevenir un dels principals aeroports europeus?

És difícil que em pugui sentir més espanyol que català quan s'han construït  entre 1985 i 2005, 200 km d'autovies a Catalunya mentre a Madrid s'han fet 900 km.

I tot això per no parlar-ne de la llengua . . . . de la llei d'educació del ministre Wert . . . . .

La relació cultural i econòmica de Catalunya amb Espanya ÉS UN MAL NEGOCI. I això és un fet contrastat i contrastable. A partir d'aquí podem fer dues coses: deixar anar els nostres sentiments (la rauxa) i deixar-nos arrossegar pels polítics que sempre s'ho faran venir bé per continuar manant . . . . o bé LLUITAR per una CATALUNYA LLIURE . . . . i que ara per ara només pot ser possible sense el "mal negoci" de tipus colonial al qual ens sotmet l'Estat  . . . . 

Diuen que 5.000.000 de catalans (majoria silenciosa) van celebrar la diada d'una altra manera. Bé, excel·lent! Informem-nos bé de la situació que està vivint Catalunya i . . . . DECIDIM què volem fer . . . què volem ser . . . com vol ser el nostre futur . . . . Però decidim-ho en llibertat, i en llibertat vol dir amb bons arguments, amb informacions fiables, amb fets contrastats . . . . NO en allò que ens diguin els polítics que hem de fer.

TENIM DRET A DECIDIR

VISCA CATALUNYA LLIURE

dimarts, 26 de febrer de 2013

LES CLAUS DE L'ÈXIT DE POLSERES VERMELLES

Per què ens agrada tant aquesta nova temporada de polseres vermelles? Per què ens agrada fins al punt que ha superat, amb escreix, la primera temporada? Al meu parer hi ha uns quants motius:

En primer lloc l'engany. L'engany al qual ens sotmeten els teleespectadors cada vegada que fan un avanç del proper capítol. Ens donen un petit tast, però ens amaguen els moments culminants, els més emotius.

En segon lloc la interpretació. Però no una interpretació qualsevol, sinó la d'uns actors i actrius molt joves que interioritzen i assimilen el seu paper a la perfecció. Que ho fan fins a tal punt, que no podem deixar d'identificar-nos amb ells, amb les seves emocions, els seus sentiments, les seves pors . . Qui no ha plorat mai per un amor no correspost?, confesse-m'ho: tots ho hem fet alguna vegada! I qui no ha sentit mai por davant d'una malaltia, ja sigui pròpia o d'algú molt proper a nosaltres? Doncs aquests nois i noies ens ho fan sentir, ens ho fan viure cada dilluns . . . . . i això té molt mèrit!

També hi ha un punt d'inflexió molt important en la sèrie: els duels interpretatius. El ja clàssic entre el personatge del Lleó (Àlex Monner) i la Rhim (Laia Costa), però avui, a més, hem tingut unes quantes "perles". El diàleg que sostenen en lavabos contigus la Cristina (Joana Vilapuig) i el Lleó, té una intensitat dramàtica impressionant. La dona de l'associació del càncer que ve a visitar la Rhim, també ha estat un moment culminant (qui carai és aquesta actriu?!). I la companya d'habitació de la Cristina, la Eva (Elia Solé), potser té un paper que passa més desapercebut, però és molt difícil "clavar" aquest paper a mig camí entre "passota", enigmàtica, perspicaç, lluitadora i, en el fons, una bona amiga.

Un altra punt clau és la banda sonora, cançons diferents a cada capítol que no ens les  revelen fins a la visualització del mateix. Aquí també ens enganyen, ho amaguen, no ho mostren en els avenços dels capítols. Si ja l'altra vegada ens van sorprendre amb el "si em dius adéu" de Lluís Llach per acomiadar al Sr. Benito, a cada capítol sonen cançons d'autors catalans, de vegades coneguts ("podré tornar enrere" cantat per la Beth, uff!) i d'altres no tant, cançons que semblen fetes a mida pel moment dramàtic del capítol en qüestió. 

I per si algú ho pugui pensar, no!, no tinc 16 anys, en tinc uns quants més, però tinc sentiments i emocions com qualsevol altra persona tingui l'edat que tingui. Jo també pateixo, també tinc por, també estimo, també ploro . . . . qui no?


dimecres, 13 de febrer de 2013

CASTELLERS I INDEPENDÈNCIA

Aquest vídeo m'ha fet posar el "gallina de piel" !: http://youtube.googleapis.com/v/ZE3RUNLCZYk

Jo abans era un d'aquells que pensava que això de fer castells era una cosa una mica tonta . . . . . fins i tot complicada: que si l'enxaneta, que si folre i manilles, que si un "tres de nou aixecat per baix" . . . . fins que un dia els vaig veure en directe. No, no penseu que va ser en una d'aquestes típiques jornades castelleres, a la plaça de la vila plena a rebentar de gent. Va ser diguéssim . . . . més intimista. 


A l'acte de cloenda d'un congrés de geologia celebrat a Manresa, els castellers d'aquesta localitat (es veu que es fan dir els "tirallongues"), ens van fer una exhibició per a nosaltres sols, els congressistes, al pati del teatre Kursal seu del esmentat congrés. Els teniem a tocar, i podíem sentir les seves veus i els seus crits, l'emoció que es respirava quan van començar a formar la "pinya", i l'esclat de joia i l'alegria desbordada quan l'enxaneta aconseguia el seu objectiu ! 

Com ja deveu saber, l'enxaneta i els que estan a sota (ho sento, no sóc un expert i no se quin nom tenen), són nens i nenes de curta edat. Caram!, com gaudien del moment!, la seva alegria era com si fos la d'un nen que havia marcat un gol jugant a futbol! I encara més la resta de castellers de la colla, segurament pares, mares, germans i germanes d'aquests vailets.

Però encara més impressionats van quedar alguns congressistes vinguts de terres llunyanes: Granada, Portugal, Brasil, Mèxic, Venezuela . . . . . literalment bocabadats.

S'ha escrit molt sobre el simbolisme que representa això de "fer castells". No afegiré res més, jo aquí només relato la meva experiència personal, la que em confirma que, fins que alguna cosa no la veus amb els teus propis ulls, no pots opinar.

I en aquest vídeo, tot i no està present a l'acte, els sentiments i les emocions que es poden palpar m'han arribat molt endins. Si fer un castell humà simbolitza la unió i la força de tot un poble . . . . si ens decidim d'una vegada per totes a "fer pinya" per anar cap amunt . . . . som imparables!! . . .  .  com va dir en Pep (Guardiola).

Catalunya aspira a ser un nou Estat d'Europa . . . . sí !! Però fixeu-vos bé en el vídeo: per fer la "pinya", conviden a la gent del públic que estaven presents a l'acte. TOT UN SÍMBOL!! La nova Catalunya l'hem de construir entre tots. No volem segregar ni estigmatitzar a ningú pel fet de no pensar igual o pel fet d'haver nascut fora. No anem en contra de ningú, tots sumem . . . i els volem a tots. Aquest és el missatge que s'ha de fer sentir.

Igual que l'actriu Montserrat Carulla, jo també estimo i admiro la cultura i la llengua castellanes, i les vull al meu costat de manera amistosa i en llibertat . . . . 






dissabte, 9 de febrer de 2013

ELS NOSTRES ESTIMADÍSSIMS AMICS DEL PP

Avui copio íntegrament un correu que m'ha arribat . . . no fa falta dir més paraules !!

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=-ETZJRBtwD4

http://www.youtube.com/watch?v=eEkqRmUXIiw&feature=player_embedded


Queridos alcaldes del PP,

Los catalanes estamos muy satisfechos con vuestro video en el que os expresáis a favor de Catalunya, expresando vuestro apoyo diciendo que "os gustamos tanto". Estamos emocionados, de verdad…

Oye Concepción, alcaldesa de Logroño, tengo que reconocer que "me has llegado". Te acuerdas cuando dijiste que veraneando aquí certificabas que hablábamos sólo en catalán a los viejos de la Rioja que nos preguntaban por la Plaza de Catalunya? Eso fue genial!  Ah, y te acuerdas cuando dijiste que "suerte del Tribunal Constitucional que regula las abominables aspiraciones de Catalunya". Bueno, veo que ya pasó todo.

Hombre, Iñigo, alcalde de Santander, oye... nada,  que tus palabras parecen muy sinceras. Me siento orgulloso de tu admiración por Cataluña. Por cierto, te acuerdas del día aquel con tu amigo Revilla, presidente de Cantabria, como nos pusisteis a parir a los catalanes en el programa aquel de Telecinco, joder cómo os pasasteis diciendo que Catalunya no era una nación sino una Comunidad y que si lo era es gracias a España, aunque no nos mereceríamos ser, dijiste tu, más que una provincia. Bueno pues nada, que con la emoción os hemos perdonado.

Bueno Adela, alcaldesa de Elda, tu por aquí. No sé qué decirte porque desde que abanderaste el cierre de TV3 en tu región en aquella insigne reunión en tu ayuntamiento ya no te he oído decir nada más. Ya veo que estas arrepentida y que ahora nos quieres mucho.

No podía faltar Ángeles, alcaldesa de Marbella, que dices que somos modélicos los catalanes. Qué bueno. Oye por cierto, como me reí el día aquel que decías que a los catalanes "colgaos de los cataplines que es como están mejor".

Mira quién está aquí, el alcalde de Salamanca!!! que le encannnnnnta visitar Catalunya y que somos un referente para él. Alfonso ya te decía yo que eso de los papeles de Salamanca que los franquistas robaron a las familias catalanas y que vosotros no queríais devolver a sus dueños, al final pasaría. Ahora ya estamos todos calmados, bueno excepto en vuestro Polígono Industrial El Montalvo, que te acuerdas aquel miting que tu dirigiste para que todas las empresas allí existentes dejaran de comercializar con empresas catalanas? Bueeeno aquello fue todo un detalle....  Eh!, y esa moción que rechazasteis el PP en Salamanca para que la calle del archivo dejara de llamarse "Calle del Expolio" en recuerdo a nosotros y nuestras mamás, qué?  Bueno pues nada te felicito porque tu video de amor a Catalunya es un gran ejercicio de sinceridad!

Bueno y aquí está también proclamando su amor la alcaldesa de Madrid, la botella!!!  Mira  Ana, de verdad, a ti te lo perdono todo, porque cuando pienso en lo que te encuentras a tu lado en la cama cada día al despertar, es que...chica...es para contener la respiración y rezar.

Y mira un político. Javier Arenas. Oye tío pero qué cambio!!! Me has dejado anonadado. Te acuerdas cuando dijiste que los catalanes éramos más insolidarios que Al Capone? Tuvo gracia!  Y que el Estatut estaba redactado por borrachos... Hombreeee ahí te pasaste. Aunque la mejor de todas fue cuando dijiste  que Catalunya te daba asco por prohibir los toros. Coño! y ahora dices que te sientes orgullosísimo de esta tierra. Es que me tieneeees Javier......

Bueno Sra. Cospedal, usted es la penúltima. Mire, aquí no puedo hacer broma, porque su ejercicio de cinismo es tan grande al hablar de Catalunya que todas las facciones de su cara se han contraído de golpe que parecía la duquesa de Alba. Usted sería capaz de hacer explotar un detector de mentiras. Ya sé que se moría de vergüenza haciendo ese papel, ya lo sé. Por cierto, usted que es de Toledo y venden las espaditas aquellas de recuerdo. Qué quiere decir eso de hacer vudú con ellas en la cabeza de Artur Mas. Si lo hubiera dicho riéndose aún, pero tan seria me preocupó. Con lo guapa que estás en la foto con la peineta esa al lado de la Rita Barberá.

Mariano, no podías faltar Mariano. Mira, te iba a criticar pero cuando te he oído esa frase de estadista de : "los catalanes hacen cosas...."  (hacen coshash...) me he quedado en blanco.

Pues nada, todos amigos, y esa amistad os la vamos a demostrar cuando seamos independientes. Todavía vamos a ser más amigos. Gracias por los videos, qué gran idea. Os amamos!