L'excel·lència perduda

dimarts, 26 de febrer del 2013

LES CLAUS DE L'ÈXIT DE POLSERES VERMELLES

Per què ens agrada tant aquesta nova temporada de polseres vermelles? Per què ens agrada fins al punt que ha superat, amb escreix, la primera temporada? Al meu parer hi ha uns quants motius:

En primer lloc l'engany. L'engany al qual ens sotmeten els teleespectadors cada vegada que fan un avanç del proper capítol. Ens donen un petit tast, però ens amaguen els moments culminants, els més emotius.

En segon lloc la interpretació. Però no una interpretació qualsevol, sinó la d'uns actors i actrius molt joves que interioritzen i assimilen el seu paper a la perfecció. Que ho fan fins a tal punt, que no podem deixar d'identificar-nos amb ells, amb les seves emocions, els seus sentiments, les seves pors . . Qui no ha plorat mai per un amor no correspost?, confesse-m'ho: tots ho hem fet alguna vegada! I qui no ha sentit mai por davant d'una malaltia, ja sigui pròpia o d'algú molt proper a nosaltres? Doncs aquests nois i noies ens ho fan sentir, ens ho fan viure cada dilluns . . . . . i això té molt mèrit!

També hi ha un punt d'inflexió molt important en la sèrie: els duels interpretatius. El ja clàssic entre el personatge del Lleó (Àlex Monner) i la Rhim (Laia Costa), però avui, a més, hem tingut unes quantes "perles". El diàleg que sostenen en lavabos contigus la Cristina (Joana Vilapuig) i el Lleó, té una intensitat dramàtica impressionant. La dona de l'associació del càncer que ve a visitar la Rhim, també ha estat un moment culminant (qui carai és aquesta actriu?!). I la companya d'habitació de la Cristina, la Eva (Elia Solé), potser té un paper que passa més desapercebut, però és molt difícil "clavar" aquest paper a mig camí entre "passota", enigmàtica, perspicaç, lluitadora i, en el fons, una bona amiga.

Un altra punt clau és la banda sonora, cançons diferents a cada capítol que no ens les  revelen fins a la visualització del mateix. Aquí també ens enganyen, ho amaguen, no ho mostren en els avenços dels capítols. Si ja l'altra vegada ens van sorprendre amb el "si em dius adéu" de Lluís Llach per acomiadar al Sr. Benito, a cada capítol sonen cançons d'autors catalans, de vegades coneguts ("podré tornar enrere" cantat per la Beth, uff!) i d'altres no tant, cançons que semblen fetes a mida pel moment dramàtic del capítol en qüestió. 

I per si algú ho pugui pensar, no!, no tinc 16 anys, en tinc uns quants més, però tinc sentiments i emocions com qualsevol altra persona tingui l'edat que tingui. Jo també pateixo, també tinc por, també estimo, també ploro . . . . qui no?


1 comentari:

  1. I tant! Molt maco el teu escrit ! A mi també m'ha agradat molt la sèrie, et fa pensar, et fa relexionar, t'enadones de coses petites que eren infravalurades per tu i que ara les valores molt més. És una joia aquesta sèrie...Esperant amb intriga si hi ha 3r temporada !

    ResponElimina